Ens han arribat fa pocs dies de mà de la sonda Messenger, la primera sonda enviada expressament a explorar el planeta més proper al Sol. Aquestes imatges revelen la cara oculta de Mercuri, una cara que mai és visible des de la Terra, fetes a una distància d’uns 200 Km.

Disfruteu, que sou els primers humans que podeu gaudir d’aquesta visió de Mercuri:

La cara oculta de Mercuri. Els astrònoms suposen que només queda al voltant d’un 10% de Mercuri que no hem vist. Amb la sonda Messenger se n’ha vist un 30% més.

En podeu trobar moltes d’altres a la web oficial de la sonda.

Ja que hi som, us dono algunes característiques de Mercuri:

1. És el planeta més petit del sistema solar (57.894.376 Km de radi)*, i el que té menor període de translació (88 dies terrestres).
2. La temperatura a la superfície oscil·la entre els 350 ºC durant el dia i –170 ºC quan és de nit.
3. Quasi bé no té atmosfera ja que és tan petit que no té força d’atracció suficient per mantenir retingudes les partícules necessàries.
4. Se’n refreda el nucli, cosa que n’augmenta el camp magnètic i en disminueix el diàmetre.

ps(*): Considerant que Plutó ja no és un planeta, sinó un plutoide.

Això és el que assegura la NASA després que la sonda Phoenix confirmés l’existència de partícules d’aigua a tan sols 5 centímetres de la superfície marciana. La sonda va aconseguir recollir-ne en una mostra obtinguda aprop del Pol Nord de Mart.

Fins ara teníem les suposicions fetes per sondes que orbiten el planeta, però res concloent. En canvi aquest cop sembla que la cosa va diferent ja que ha estat una sonda a peu de terra i no en òrbita qui ha fet el descobriment.

Degut a l’èxit que està tenint la missió, han decidit estendre-la uns dies més. Així doncs, enlloc de finalitzar la investigació a finals d’agost, la Phoenix rondarà per Mart com a mínim fins al 30 de setembre. Això suposarà una despesa de 2 milions de dòlars a la NASA.

Tenim aigua. N’havíem vist indicis anteriorment amb la Mars Odyssey, però és el primer cop que toquem i ‘tastem’ l’aigua marciana.

Fa poc, la NASA va descobrir la supernova més jove coneguda, de només 140 anys. Això devia motivar a Fogonazos a investigar una mica sobre el fenomen i sobre les conseqüències que podria tenir una explosió d’una supernova aprop de la Terra.

En realitat, seria una cosa espectacularment bonica. Aurores, raigs de llum…Seria molt bonic fins que tots aquests fenòmens no aconseguissin destruir la capa d’ozó, tot i que tardaria mesos.

Sembla que de moment no hem de patir perquè una cosa com aquesta passi, tot i que les prediccions “només” són vàlides pel pròxim milió d’anys. Perquè una explosió de supernova ens afecti s’hauria de trobar entre 25 i 100 anys-llum, i tenir un tamany unes 10 o 20 vegades superior a la del nostre Sol. Per això no cal patir, perquè la que té més números d’explotar és Betelgeuse, i es troba a 427 anys-llum.

Però estem parlant de la pitjor alternativa, una explosió que acabés amb la Terra. La realitat és que el nostre planeta s’ha vist afectat moltes vegades per radiacions causades per aquestes supernoves, sobretot fa 10 milions d’anys, i per tant pot ser que alguns homínids estiguessin acostumats a veure com alguna estrella s’iluminava en ple dia.

Aquestes explosions han acabat causant el que coneixem com Bombolla Local, una bombolla que ens ha estat envoltant des de fa 3 milions d’anys.

(Via Fogonazos)

Fa uns dies, unes dues setmanes, la NASA va anunciar que avui dia 14 a les 5 de la tarda hora peninsular anunciaria la descoberta d’un objecte que els astrònoms havien estat buscant durant més de 50 anys.
La única pista que hi havia era que la descoberta s’havia fet combinant dades de l’observatori de raigs X Chandra amb observacions realitzades des de terra.

Microsiervos va fer una extensa llista de suposicions que feien els lectors sobre la descoberta de la NASA: observació de partícules mai observades, forats negres, meteorits en direcció a la Terra, noves formes de vida, estrelles germanes del Sol, matèria obscura…

Al final, la noticia ha resultat ser la descoberta de la supernova més jove de la nostra galàxia, de només 140 anys d’antiguitat (que en astronomia és quasi bé res). L’anterior datava de 1680, la supernova Casiopea A. Quan el 1985 van aconseguir veure aquesta supernova tan jove, que de moment es diu G1.9+0, van pensar que pel seu poc tamany provenia d’una explosió de feia uns 1000 anys.

Gràcies a aquest descobriment, els científics podran conèixer millor com i perquè es donen aquestes explosions espacials que són tant importants en l’evolució de l’univers, ja que creen noves estrelles i altres cossos com forats negres o estrelles de neutrons. A més, segons diuen els mateixos científics, cap altre objecte a l’espai té les seves propietats pel fet de ser tan jove.

I com és que no l’han pogut “veure” fins ara? Doncs perquè aquesta supernova es troba molt aprop del centre de la galàxia i a més a més està envoltada per una capa de pols i gas que fa que brilli molt poc. Per això no s’ha pogut observar fins que les tècniques han estat superiors.

Si voleu més informació, la pàgina de Harvard sobre Chandra està en anglès però no costa gaire d’entendre.

(Via Microsiervos)

Així s’ha anomenat (the Eye of God) a una fotografia feta per la NASA (amb el telescopi Hubble) el 2003. Es tracta de la nebulosa planetària NGC 7293 també anomenada Helix Nebula, situada a 650 anys-llum, a la constel·lació d’Aquari. Tot i la distància, és una de les més properes a la Terra.

La NASA no l’ha anomenat en cap moment Eye of the God, però a internet pràcticament només es troba amb aquest nom. Va ser la Astronomy Picture of the Day del 10 de maig de 2003.

Per donar quatre dades més, aquesta nebulosa és l’exemple de la nebulosa que podria crear el Sol a l’explotar. Els “gasos” que es veuen són les restes de l’explosió del que esdevindrà una Nana blanca.

(Via Hoax Slayer)
Vídeo d’explicació (en anglès)

Ps: És curiós que les dues últimes entrades hagin tingut relació amb l’espai…