Al matí li ha tocat el rebre al Google Wave, i ara és el torn de Flashforward. La sèrie que l’ABC va presentar com la successora de Lost, la que l’havia de rellevar la sèrie estrella de la cadena, ha aturat l’emissió fins al març i també va aturar la producció durant sis dies per a què els guionistes repensessin alguns capítols per intentar aturar la pèrdua constant d’espectadors que ha tingut la sèrie des de l’episodi pilot, un dels millors pilots que s’han fet (14 milions d’espectadors), fins al desè capítol, l’últim que s’ha emès (només 8 milions).

Un gran inici que s’ha anat diluïnt

Al meu entendre, les sèries necessiten dues coses bàsiques per triomfar: primer de tot, un argument inicial bo, que enganxi l’espectador des del primer moment. I segon, una evolució d’aquest argument per no suar la trama i no avorrir. I Flashforward ha complert espectacularment bé el primer punt, però falla estrepitosament en el segon. És més: si algú encara no l’ha vist, pot mirar els tres primers, el vuitè i el desè. Entendrà pràcticament tot l’argument amb només la meitat de capítols. Què vol dir això? Doncs que la trama no ha evolucionat al ritme adequat. Ha passat mitja temporada i es pot resumir en un parell de frases. A cada capítol passa una cosa diferent, hi ha un parell de moments bons però no tenen continuïtat.

Si l’heu anat seguint, feu una cosa: penseu un moment en què hem vist fins ara. En els enigmes que hi ha hagut i les respostes que s’han donat. Penseu en com l’argument ha avançat sense cap direcció fixa i s’ha anat embolicant a mesura que apareixien coses noves i no se’n solucionava cap de vella. Us adonareu que, després de 10 capítols, quasi bé no sabem res.

Si es crea molta expectativa, se n’espera molt

La campanya de màrketing i promoció de Flashforward va ser enorme. Vídeos promocionals, explicació de la història dels 2 minuts i 17 segons, propaganda, entrevistes i el boca orella a les xarxes socials…tot això fa que la gent (m’hi incloc) acabi esperant una autèntica obra d’art. I el primer capítol ho va ser. Després de veure el pilot, que en el fons era el que ja sabíem, les ganes de veure el segon episodi eren terribles. I poc a poc es va anar repetint la història però perdent força. L’ABC necessitava una gran sèrie per substituir el buit que deixarà Lost l’any que ve, i van apostar molt fort per Flashforward, i ara sembla que no tenien les cartes adequades.

No us falla algun actor?

Sí, exactament, el que esteu pensant: el protagonista (Mark Benford). Es diu Josep Fiennes, i és un actor que fa la mateixa cara quan pensa, quan dispara, quan condueix i quan dorm. Aquesta cara com si algú li estigués enganxant alguna cosa amb unes pinces. Fins i tot m’he permès fer-ne un collage:

Mark Benford observant, escoltant, enfadat i empanat

Evidentment que la sèrie no funcioni no és culpa seva, i també hi ha altres actors que no estan a l’alçada (el padrí del Mark, per exemple). A més, a mi em costa molt lligar el Dominic Monaghan (Simon Campos a Flashforward i Charlie Page a Lost) amb el paper que té aquí després d’haver-lo vist a Lost. Però això ja és cosa meva.

Tot això no vol dir que trobi que és una sèrie dolenta. És més, penso que té alguns moments molt i molt bons. Tampoc vol dir que deixi de veure-la, just al revés. Quan la sèrie torni al març espero que hagi arreglat aquests problemes estructurals en la trama i que per fi s’exploti la gran idea que era el pilot. I si no, es guanyaran un altre post.