The plane clears frame. Finally clear from the island.
Jack Shephard has done what he came to this place to do.
He has found his purpose. He has found love and been loved.
He has finally found a way to love himself.
The bamboo sways across the blue sky and Jack Shephard’s eye closes one final time. He is gone.
The end.

Lost no s’ha acabat. És a dir, no hi ha més capítols, però no s’ha acabat, perquè aquí estem tots els que hem vist el final, intentant desxifrar què ha passat. Els cinc minuts posteriors al final de The End van ser d’intentar entendre què havia passat, però també d’acceptar que allò que havíem vist era l’última escena de Lost després de 6 anys. Que ja teníem la història completa, que a partir d’aquí ens tocava a nosaltres.

I nosaltres, amb el nostre fanboyisme habitual, no ens vam limitar a veure-ho i dir “ah, vale”. Vam corre a preguntar la resta de gent que havia vist el capítol què els havia semblat, quines conclusions en treien. La primera conclusió de molta gent va ser que el final és una merda, que no han explicat res i que estan defraudats. Crec que molta d’aquesta gent a dia d’avui encara no té una teoria, es va limitar a veure-ho i esperava que el final fos una cosa senzilla, una cosa habitual i fàcil d’entendre. Però Lost no ha sigut així en cap moment, i era d’esperar que la reacció de molta gent fos de decepció.

A mi em va decepcionar? Gens. Els primers minuts van ser d’una barreja entre pena, impressió i no entendre res. Però poc a poc vaig anar processant els últims minuts (els més desconcertants de tots) i vaig lligar quatre coses. Quan vaig donar un cop d’ull a fòrums i teories que anaven sortint vaig veure que no anava mal encaminat. I la teoria que explico en aquest post és la primera que a mi i a molta altra gent ens va venir en ment i que s’ha anat escampant:

(No llegiu a partir d’aquí si no heu vist l’últim capítol i teniu intenció de fer-ho)

La història de la illa és lineal. Això vol dir que des del primer episodi, quan s’estavella l’avió, fins l’última escena, on el Jack queda mort amb el Vicent al costat, passa linealment. Ni es moren tots en cap moment ni res per l’estil. El que passa que durant les sis temporades han passat coses que compliquen aquesta linealitat: salts endavant i endarrere en el temps, anades i vingudes de l’illa, per exemple. Quan la Juliet va fer explotar la Jughead el final de la cinquena temporada, va aconseguir que tots tornessin al present. No els va matar. I en aquell moment (inici de la sisena temporada) vam començar a veure una nova realitat, una realitat on l’illa estava enfonsada i els nostres amics arribaven a Los Angeles sense cap problema. Durant tota la sisena temporada hem anat saltant de la realitat de l’illa a la realitat alternativa on l’Oceanic ha aterrat.

I fins el final de la sèrie no hem sabut què és això de la realitat alternativa. Veiem que tots són una mica més feliços a l’alternativa, que els va una mica millor, però que no recorden res de l’illa i no es coneixen entre ells. Això ho trenca, com no podia ser d’altra manera, el Desmond, que quan se situa i sap on és decideix ajudar-los a tots a recordar. Però la pregunta és: què és i quan és la realitat alternativa?

El purgatori. O el “limbo” (com es diu en català? no és limb ni limbe ni limba). O l’avantsala abans de morir. És igual el nom, però representa que tots estan morts. En la realitat alternativa els personatges estan morts però no ho saben fins que el Desmond els fa recordar revivint moments molt similars a la seva vida a l’illa.

Però ep! estan morts a la realitat alternativa, no a l’illa. A la realitat original (la de les 6 temporades) cadascú ha mort quan ha sigut el moment: el Charlie ofegat al final de la 3a temporada, el Jack al final de la 6a, i la Kate quan sigui que es mor al sortir de l’illa (de vella, en un accident de cotxe, qui sap). Tots moren, tard o d’hora. De fet, l’últim a morir segurament és el Hurley, ja que es converteix en protector i no sabem com acaba morint.

I quan moren, tots van al que coneixem com “realitat alternativa”. Com és que estan tots aquí si uns moren abans i altres després? Com diu el pare del Jack, “There is not ‘now’ or ‘here’“. En aquesta realitat estan morts, no existeix el temps tal com el coneixem. I per què hi són? Doncs el mateix Christian diu “You spent the most important part of your life with this people. Nobody dies alone, Jack. You needed all of them, and they needed you, to remember and to let go“.

Sabeu el mític “Live together, die alone”? Doncs bé, només es compleix en la realitat de l’illa. Com diu el Jacob en el 6×16, els va portar a l’illa perquè estan destrossats en la seva vida anterior: estaven sols, tristos, tenien problemes…A l’illa van poder començar de 0, viure junts. Però poc a poc tots van anar morint quan va ser el seu moment. Van viure junts, van morir sols, quan els tocava. Però un cop morts, i abans d’acceptar-ho (o de saber-ho, o de voler-ho veure, digueu-ho com vulgueu), tenen l’oportunitat també de morir junts.

Per què gent com el Ben o el Faraday no “marxen” amb ells? Hi veig dos motius. Un, perquè no són la gent que els importava més, gent tant important com per morir definitivament amb ells. I dos, perquè encara tenen coses a fer el món dels mig morts. El Ben ha d’estar amb la Rosseau i l’Alex, estar amb elles fins que vegin i sàpiguen on són, i llavors ho entenguin. I la Eloise li pregunta al Desmond si s’emportarà al Faraday, i ell li diu que no, que no ha de marxar amb ell. Queda clar, doncs, que la Eloise (que sempre ho sap tot i per tant sap on són) no vol encara que el seu fill de n’adoni, perquè vol poder viure amb ell (a la realitat normal no ho pot fer perquè precisament ella mateixa el mata).

Fa temps, els guionistes de la sèrie i el propi Jack van dir que el final seria un final de redempció, és a dir, alliberar-se d’un pes pagant un preu. El pes era haver viscut sols (fora de la illa) i haver de morir sols. Tenen la oportunitat de viure junts, i el preu és morir sols. Al final, però s’alliberen definitivament del pes i fins i tot poden morir junts. És un final molt feliç pels personatges.

Crec que queda força clar. En el proper post explicaré una altra teoria, però ara per ara aquesta és la que em quadra més. Dubtes, rectificacions i apreciacions als comentaris. Gràcies.

Va, avui és el dia perfecte per fer un meme d’aquests. No cal que m’expliqui gaire: a dos quarts de set del matí podrem veure per Cuatro el final de Lost, i crec que ara és el moment de donar un cop d’ull enrere i, aprofitant aquest meme creat a Hablando de Series, fer una llista dels millors moments que recordo de Lost i que vosaltres pugueu dir els vostres als comentaris. I si voleu afegir una categoria feu-ho. Som-hi:

(evidentment us recomano no llegir el post si no heu vist fins al capítol 6×16 – What they died for….)

La millor temporada

La primera temporada podria merèixer aquest reconeixement perquè en el fons és on passen més coses, i com que totes són noves, ens sorprenen més. Però em sembla que em quedaré amb la tercera temporada: el Jack empresonat pels Others i coneixent la Juliet, tots pensant que el Ben és el paio més dolent de la sèrie, i el brutal Flashes before your eyes i l’emotiu Greatest Hits, en el top10 dels millors capítols de la sèrie. També ha tingut altres grans moments com les partides de ping-pong amb el crack Hurley i, com no, la season finale, amb la mort del Charlie i el Not Penny’s Boat.

El millor cliffhanger de temporada

(Cliffhanger és aquella escena del final de capítol o de temporada que et deixa amb ganes de seguir veient més capítols). No sé si per recent, però el cliffhanger de la 5a temporada em va semblar memorable. El “You, son of a bitch” de la Juliet a la bomba i l’explosió que ens va tenir 7 o 8 mesos preguntant-nos com cony arreglarien això…

La mort més memorable

Ja ho he dit abans: la del Charlie. El Not Penny’s Boat és de les millors escenes de la sèrie sens dubte, i més venint d’on ve. Però tinc la impressió que en la series finale veurem una mort que ens marcarà molt més. Eh, i no he llegit cap spoiler, només són suposicions. Jo aposto pel Hurley.

Un capítol

Al llegir la pregunta m’ha vingut directament en ment The Constant, on vam començar a entendre què passava amb els salts endavant i endarrera, on vam conèixer el Faraday investigador i on, per sobre de tot, hi ha un dels millors moments de la sèrie, la trucada entre el Desmond i la Penny. Les escenes on el Desmond perdia la consciència i de cop es trobava a l’exèrcit són una genialitat.

Un personatge

Uf. Faraday, Ben, Locke….tots grandíssims, però em sembla que em quedo amb el Desmond. Cada cop que ha sortit ell la sèrie es torna més interessant (mort de Charlie, The Constant, i en aquesta sisena temporada revoluciona el personal a la línia temporal alternativa). El vam conèixer com un sonat que s’havia passat tres anys tocant un botonet cada 108 minuts (us en recordeu??) per salvar el món, i em sembla que el personatge ha evolucionat molt i no té res a veure amb el de l’inici.

La parella especial

Desmond i Penny, no? Els clàssics, els de la millor escena, els que no poden estar junts per culpa del pare d’ella, els que estan separats 3 anys perquè ell vol aconseguir l’acceptació del Widmore, els que a la realitat alternativa es coneixen a l’estadi d’esports i tenen també un gran moment… Però estaria bé que la parella especial de la sèrie acabi sent el Jack i la Kate (tot i que ho veig complicat perquè si ell ha acceptat ser candidat…).

- I’ve always loved you.
- I’m so sorry.
- I love you.
- I love you too.
- I don’t know where I am.
- I’ll find you.
- I promise… I’ll come back.
- No matter what.
- I won’t give up, I promise.
- I promise.
- I love you.
- I love you.

Un tema musical

Make your own kind of music, de “Mama” Cass Elliot. La recordo pel principi de la temporada 2, quan coneixem el Desmond a dins l’escotilla i veiem que posa música i fa exercici de bon matí. De fet, veient el vídeo que us poso aquí a sota, em sembla que aquest inici de temporada és el millor de tots.

Encara que, què me’n dieu d’aquesta?? Inici de la tercera temporada:

Un moment inoblidable

Que difícil triar-ne només un. Podria quedar-me amb el de la trucada entre el Desmond i la Penny des del vaixell, We have to go back, el Sawyer parlant amb la Juliet moribunda, el Hurley i la resta jugant a golf, l’assassinat de l’Alex (la filla del Ben), Whatever happened, happened, la conversa sobre el Jacob i el seu germà amb la metàfora del vi… No sé amb quin quedar-me. M’ajudeu?

Després de molts dies sense fer posts, avui faig una excepció. D’aquí poc temps us explicaré el perquè d’aquesta aturada i per què seguirà, però crec que el que ja anuncio en el títol és prou important com per fer un post.

Doncs sí, pels que us vulgueu aventurar a veure Lost 6×01, el primer capítol de l’última temporada de la sèrie, ja ho podeu fer. El problema? Que el so és pèssim, pràcticament no s’entenen les converses (com que és gravat directament d’una pantalla, fins i tot se sent el so ambient). Però més val això que res.

Si no teniu paciència per esperar fins dimecres al matí, feu clic al play:

ACTUALITZACIÓ: Com era d’esperar, el vídeo s’ha fet popular ràpidament i ja no està disponible. Però us el podeu descarregar (són només 120Mb).